domingo, 1 de marzo de 2015

Últim dia a Zway

Avui diumenge ha estat el nostre últim dia a Zway. Demà dilluns anem cap a Addis on farem nit. Dimarts al migdia agafem l’avió que ens tornarà a casa.

Hem fet una passejadeta de mitja hora des de la Missió fins el Haile Resort. Pràcticament hem creuat tot el poble d’oest a est. Zway és un poblet petit. Mentre caminàvem la gent ens mirava, com sempre, ens demanava diners, com sempre, i ens cridava you,you!, com sempre. Ha estat molt interessant recordar la nostra passejada del primer dia amb la d’avui. El primer dia que vam estar caminant per Zway, tot i que anàvem acompanyats d’altres voluntaris, ens vam sentir insegurs, porucs, atabalats i amb ganes de tornar a la missió. De fet, vam quedar molt  impressionats i impactats pel que vèiem. Tant com fins al punt de trencar el plor. Avui, passejant pels mateixos carrers i anant sols, ens sentíem tranquils, com a casa, relaxats, encantats de caminar per aquests carrers de sorra i pols. Als nens que se’ns acostàvem venent-nos xiclets els dèiem amablement: “alfa legum, amansegenallo” (no en vull, gràcies). Als qui se’ns acostàvem demanant-nos diners els responíem: “money yellem” (no tenim diners). Als que ens miràven molta estona seguida, els saludàvem amb un somriure: "Salamno? Denane?" (Hola, què tal? Tot bé’).

El Haile Resort, com ja hem comentat en algun post anterior, és una cadena d’Hotels/Resorts creada pel famós corredor etíop campió de dues maratons, Haile Gebressalassie. Avui, nosaltres, en plan pijo, hem anat al Resort a banyar-nos a la piscina. Hem estat un parell d’hores nedant i prenent el sol. Hem estat de luxe. L’aigua estava fresqueta però al sol s’hi estava de nassos. Des de l’aigua podíem veure el Llac Zway al fons. En sortir del Resort, com si ens estigués esperant, hi havia un nano d’uns 11 d’anys amb un gari. Hem pujat al carro i l’esgotat cavall ens ha dut fins a la porta de la Missió. No podríem haver-nos acomiadat millor: passejada pel poble, pijada a al’hotel i tornada “estil-local” a casa.   

 Ja que ens fem els "pijos", a la piscina amb ulleres de sol!

 Tranquil·les mames, portàvem molta crema solar!!!

 L'espectacular arbre, senya d'identitat de la regió d'Oromia


Adwa i Wukro

Adwa

Després del trekking a les Simien ens mereixíem un bon descans. Ni fet expressament. Vam anar a passar un parell de nits a la missió Salesiana d’Adwa, a.k.a Hotel de 5 estrelles.

Des de que som aquí hem tingut l’ocasió de conèixer diferents missions i Adwa estava a la llista d’espera. És una missió Salesiana però molt diferent a la que coneixem, Zway.  Hi ha una monja italiana des de fa 20 anys que dedica cada minut del dia a buscar finançament. No només el busca sinó que el troba. Gràcies a la seva dedicació és una missió enorme, amb unes instal·lacions modernes i amb infinitat de recursos. Tenen hort, granja, una piscina terapèutica, un hospital enorme en construcció, 7 cotxes, apartaments pels voluntaris, un xef italià, etc.

Aquelles dues nits i dia i mig que vam ser allà, val a dir que vam estar encantats però gairebé vam oblidar que érem a l’Àfrica. Aquella missió és un altre món i nosaltres estem molt contents d’haver estat a Zway.


Wukro

El món és un mocador. L’estiu passat, abans de venir a Etiòpia, la Júlia era al tren explicant a una amiga que marxava a fer un voluntariat a Etiòpia. Un senyor que estava assegut al costat va interessar-se per l’estada de la Júlia al país africà. Li va explicar que feia un temps havia estat a Etiòpia i havia escrit un llibre sobre una missió al nord del país. I,  per sorpresa de la Júlia, amb molta generositat li va regalar el llibre . Aquest senyor va resultar ser en Josep Maria Jaumà, autor de Què podem fer?. A l’estiu vam llegir el text i ens va resultar molt interessant, tant que ens van entrar les ganes de conèixer aquell lloc del qual en Josep Maria parlava, la missió del pare Àngel Olaran a Wukro.

Durant el nostre viatge vam tenir la ocasió d’anar a Wukro i conèixer al pare Àngel en persona i l’impacte que ha tingut la seva presència a la població al llarg d’aquests últims 22 anys. La missió té dues coses que ens van agradar molt i que són, de fets, trets d’identitat:
  1.  Quan l’Àngel va arribar a Wukro, ja fa una pila d’anys, no hi havia res en aquest petit poble. L’Àngel va concloure que el més necessari per al poble i per a la regió era començar a cultivar els camps per tal de poder viure d’una forma autosuficient. Amb els anys han aconseguit extenses plantacions de conreu i han creat una escola d’agricultura. Dos pous subministren aigua durant les èpoques seques.
  2. Les adopcions. Principalment hi ha sortides pels infants orfes o abandonats d’aquest país: Acabar en un orfenat o acabar en alguna família adoptiva a un país estranger del primer món. A la missió de l’Àngel s’estimen fer-ho diferent. Agrupen als infants per famílies, a ser possible, i els paguen el lloguer i la manutenció mensual. D’aquesta manera, els infants poden viure una vida relativament normal dins la seva comunitat.

Podríem explicar-vos més coses però no vam ser-hi prous dies. Si voleu conèixer amb detall la història de la missió i el seu funcionament, us recomanem llegir el llibre d’en Josep Maria.

Tot i que no vam poder estar més d’un dia, ens vam sentir molt ben rebuts i acollits per tothom. L’Àngel és una persona encantadora, un senyor simpàtic, proper, senzill i desenfadat. Ens vam sentir tant còmodes que l’endemà ens resistíem a marxar. Finalment, però, ens vam acomiadar amb un “fins aviat” i vam reprendre el nostre viatge cap a Lalibela, una de les grans meravelles del món. 

Despertar a Adwa

Mai havíem menjat tanta papaia com aquests últims mesos!



Els horts de Wukro, una esperança pel Tigray




Aksum

Aksum és una de les ciutats més emblemàtiques de la ruta del nord. Està considerada una de les grans ciutats de la història de la civilització humana. Gràcies a la proximitat a la península aràbiga, va ser una gran potència comercial. Es diu que l’Ark of the Covenant, on Jesucrist va escriure els 10 manaments, es troba en alguna església de la ciutat. Per nosaltres va ser una ciutat de pas, la parada obligada entre Debark i Adwa. Tot i el poc temps que hi vam passar però, vam visitar l’atracció principal del poble: els obeliscs.

Les ciutats etíops no són res de l’altre món. L’atractiu principal són les restes històriques que puguin tenir i/o l’atractiu paisatgístic. Nosaltres, que som d’anar per feina, amb un dia tenim suficient per a visitar un llac, un castell, un museu o unes runes. Un cop has fet la visita de manual, perdre’s pels carrers no és especialment estimulant. No són ciutats pensades per al turisme (com poden ser Barcelona o París) ni tenen cap encant especial (com poden tenir Cadaqués o Queralbs).

Un cop fet el comentari de tron, tornem a Aksum; als obeliscs. Al nord d’Aksum és on es troba la zona dels obeliscs. Els obeliscs són uns pilars de roca sencera que plantaven sobre les tombes dels reis i emperadors de la ciutat. El més gran i atractiu que fa 30 metres d’alçada va caure fa molts anys, així que a trossos i estirat a terra no era massa espectacular. Els que encara estaven de peu eren força alts però no tant. Sincerament no vam quedar massa impressionats, de fet, vam considerar que la Lonely Planet exagerava una mica sobre l’espectacular bellesa i majestuositat dels obeliscs. No és per escombrar cap a casa però el Monestir de Sant Cugat i les Esglésies Sant Pere de Terrassa tenen més encant que aquests blocs de pedra. De fet, la Lonely Planet, explicava que el principal atractiu d’Aksum és més el que no es veu i el que va significar la ciutat fa centenars d’anys, que el que es veu a ull nu.

Tot i així, val a dir que va ser molt interessant visitar el museu i llegir la guia alhora. Vam aprendre que Aksum va estar governada durant molts anys per una serp. Era una serp molt dolenta i tothom li tenia por. Cada mes li havien de portar bestiar o donzelles verges per menjar. Per sort, un dia va aparèixer un valent cavaller per a enfrontar-se a ella. Aquest cavaller, en matar-la, es va autoproclamar emperador de la ciutat. Mita’l que eixerit!

Aquesta història, igual que a vosaltres, ens va recordar inevitablement a la nostra llegenda de Sant Jordi. Tot i així, vam concloure que el que va ser emperador d’Aksum era molt més espavilat que el nostre Sant Jordi. Enlloc d’enfrontar-se a la serp armat amb una espasa, va enverinar una cabra i li va donar. Menys perillós, més garanties d’èxit i més net.   

A tot això s’ha de dir que arrossegàvem cansament de les muntanyes i només pensàvem en arribar a la missió d’Adwa per descansar. Fer el  guiri no era el que més ens motivava.







Lalibela

Si vens a Etiòpia, Lalibela és visita obligada. Possiblement no ha estat el que visualment ens ha  meravellat més de tot el que hem vist aquests dies, però sí és el que més ens ha impressionat. És quelcom únic al món, i com a tal, sempre és una sort poder-ho veure de ben a prop.

Com ve sent costum, la majoria de les ciutats que hem vist, van ser capital del país en algun moment. El rei Lalibela va ser emperador molt previsor. En el seu temps, la crema i destrossa d’esglésies era quelcom habitual. Lalibela va arribar a la conclusió que la millor manera d’evitar que et fotin l’església a terra és, precisament, fer-la a terra. L’emperador va fer construir onze esglésies soterrades a terra i invisibles des de la llunyania. Ningú les podia veure i ningú hagués  imaginat que allà, al no res, amagades sota terra, hi havia tota aquesta col·lecció de temples religiosos.  

Conjuntament amb un senyor britànic molt eixerit i una jove pediatra alemanya que vam conèixer a l’hostal, vam contractar un guia perquè ens ensenyés i il·lustrés sobre aquesta meravella del món, patrimoni de l’UNESCO.

Vam veure sis esglésies abans de dinar i cinc després. És bastant difícil explicar en paraules el que vam sentir en veure el primer grup d’esglésies. Arquitectònicament no són res de l’altre món. A nivell de dimensions, les catedrals que tenim al nostre país són força més grans. Per dins són fosques i austeres. La poca decoració és igual que a totes les esglésies i monestirs de país, pintures senzillotes i no especialment boniques pel nostre gust. I el sostre artificial de la UNESCO per a protegir-les del sol i la pluja no ajuda a potenciar la bellesa visual de les mateixes. Ara bé, quan constates que són esglésies construïdes dins la terra, sota la roca, te n’adones que estàs observant quelcom extraordinari, únic i pràcticament increïble. Diuen que van ser necessaris 23 anys dia i nit per a construir-les totes. Durant el dia, els humans els hi dedicaven cada minut. Durant les nits, els àngels seguien la feina.










miércoles, 25 de febrero de 2015

Simien Mountains

Vam comprar el trekking sencer així que teníem un guia, un scout, un cuiner, mules, cotxe, menjar, aigua i dormir inclòs. L’únic que havíem de fer nosaltres era caminar. Els millors dies de tot el viatge de ben segur. Tres dies de trekking, dues nits en refugi, un 4000,  infinites estrelles i paisatges meravellosos.

El primer dia va ser una passejada per a nens d’escola. Vam caminar tres hores i el desnivell era mínim. Vam arribar al refugi pràcticament sense suar. Només en arribar ens van preparar un té amb galetes i ens el vam prendre molt a gust. Vam quedar parats de les condicions del refugi. Era un espai gran on hi havia uns 10 o 12 llits individuals, tot molt net i pulit. Luxe màxim al mig de la muntanya, escolta’m. Vam passar la tarda fent estiraments i contemplant les vistes. Quan va marxar el sol, ens van convidar a entrar dins el refugi on ens esperava el sopar. No teníem massa esperances amb que el menjar fos especialment bo, ens imaginàvem injera amb shiro. Sorprenentment, el nostre cuiner va entrar al refugi amb una safata de menjar tot vestit com un cuiner francès, barret inclòs. Divertidíssim! Vam sopar una sopa de llenties boníssima i macarrons, col i patata i mongetes verdes de segon. Tot estava superant les nostres expectatives. Abans d’anar a dormir vam anar a veure les estrelles. Feia un fred que pelava però l’espectacle era digne d’una bona càmera (que no tenim).

El segon dia va ser el dia fort. Vam caminar 8 hores sota un sol abrasador. Només vam fer una parada curta per a fer un plàtan i una de mitja hora per dinar al costat d’un riu. S’ha de dir que no és l’excursió més exigent que hem fet però vam estar molt contents quan vam veure el refugi des de lluny. No havíem estat mai tan alts, 3.500m, i començàvem a notar que l’oxigen a l’aire era lleugerament inferior. A 10 minuts del refugi hi havia una dutxa d’un metre quadrat amb plaques d’alumini que feien de paret. Estaven mig trencades així que de fet espiar era innecessari. El més graciós de tot eren les cabres que la rodejaven i que semblaven tenir ganes d’entrar. La Júlia es va entossudir en dutxar-se. El Vicenç es va sacrificar, va denegar el plaer de la dutxa i va fer de guardià. Realment s’ho va passar molt bé ja que la Júlia estava més pendent de tot el que passava fora la dutxa que de dutxar-se. Quan s’acostava l’hora d’acomiadar al sol, vam caminar 30 minuts al costat d’un grup de micos babuins fins a trobar el punt més alt de la zona. Des d’allà és on es podria gaudir més de la posta de sol. Aquella nit al refugi encara feia més fred. Estava situat en una planícia i no hi havia vegetació, el vent corria lliure sense entrebancs. El foc de camp davant el refugi va ser de vital importància. Les estrelles seguien sent igual d’espectaculars.

El tercer i últim dia no va ser tant dur com el segon però no es va quedar lluny. Vam caminar 6 hores. Vam llevar-nos ben d’hora i havent esmorzat vam engegar. La primera parada va ser a l’Imet Gogó, el cim de 3.026 metres amb unes vistes precioses. La següent va ser al cap d’unes hores per a dinar. L’última va ser vora la carretera on esperava el cotxe per a tornar-nos a Debark.

És impressionant, trist, preocupant i cansat la capacitat del etíops per demanar diners a qualsevol lloc i a qualsevol moment.  Mentre dinàvem entre uns arbres semblava que érem els únics éssers a la terra. De sobte però, van aparèixer tot de nens amb collarets i cistelletes i van improvisar una paradeta. Mentre caminàvem per unes enormes esplanades desèrtiques, també van aparèixer de sota les pedres dos nens que ens demanaven diners i bolígrafs. 

Vam arribar a Debark a quarts de cinc de la tarda. Esgotats, bruts, pudents i molt contents.















martes, 24 de febrero de 2015

Gonder

Amb ganes de marxar de la ciutat dels guies maleïts vam llevar-nos ben d’hora i vam anar a buscar l’estació d’autobusos. Vam seure durant una hora dins el bus fins que aquest es va posar en marxa. A partir de llavors ja no vitajaríem com a pijos amb l’Skybus sinó amb busos com els que usen els autòctons. De fet en els 10 o 12 busos que hem estat sempre hem sigut els únics blancs.

Va ser un trajecte curt i després de tres hores vam arribar a Gonder. Va ser curt però molt emocionant. Vam viure el moment de màxim clímax quan el gall (sí, la gent puja amb galls i gallines al bus) es va posar a cantar i la jove que donava el pit al seu bebé va començar a vomitar sobre el senyor que estava dret al passadís.

Eren les dues del migdia quan el bus ens va deixar davant el Central Gonder Hotel. Preguntar és gratis així que vam demanar el preu d’una habitació. 300 birr, fora del nostre pressupost.

Vam anar a buscar lloc per dinar i ens vam dirigir a un hotel que sortia a la guia. Estava totalment fora del nostre pressupost per dormir però en canvi menjar era prou barat. Ens convenia trobar un lloc on poder menjar una mica europeu i amb tranquil·litat. Un noi, en Peter, que ens va dir que treballava per l’hotel, ens va convidar a entrar. Amb la lliçó apresa de Bahar Dar vam ser molt secs amb ell i li vam dir que no feia falta que ens indiqués, que sabíem pujar escales sols.

Després de dinar, tocava buscar l’hotel. Teníem un lloc en ment que havíem consultat a la guia i cap allà ens vam dirigir. Malauradament no hi havia habitacions lliures aquell dia així que tocava buscar un altre hotel.

Mentre caminàvem va tornar a arribar en Peter i ens va dir que ens podia oferir un lloc barat per dormir. Vam dir-li que abans ens havia dit que treballava per un altre hotel i que ens la volia colar. Va respondre’ns que eren dos hotels regentats per la mateixa persona i que ell treballava per a aquesta persona. Vam donar-li que gràcies però ja trobaríem un lloc nosaltres, que no volíem saber res de ningú.

Vam anar a veure dos o tres lloc fins que vam acabar a l’L-Shape, el lloc que ens recomanava en Peter. Era un lloc prou acceptable i ens van fer un preu més econòmic ja que havien de fer obres davant la nostra habitació i durant el dia hi hauria treballadors posant rajoles. No ens va importar pensant que passaríem el dia a fora i ens vam instal·lar.

Abans d’anar a sopar vam anar a prendre algo al Top Tower Bar. Està situat a la quarta i última planta de l’edifici i té les millors vistes a la Royal Enclosure. La Royal Enclosure és el recinte que emmuralla els quatre castells que es conserven dels segles XVI i XVII quan Gonder era capital etíop. Vam observar-ho des de la llunyania tot esperant l’endemà quan ho veuríem de ben a prop.

La visita a la Royal Enclosure va ser tot un èxit. Veníem una mica decebuts de la visita al Llac Tana així que teníem la lliçó apresa. Vam caminar fins a l’entrada del castell. Vam pagar l’import que indicava el full de preus i vam pagar a un guia acreditat.

Estranyament semblàvem les dues úniques persones interessades en els castells aquell matí així que teníem el guia per a nosaltres dos sols. Va dir-nos que la visita es feia amb una hora però les nostres preguntes van allargar-la fins a una hora i mitja. Va ser molt interessant. La conclusió principal que vam treure va ser que cada nou successor es feia fer un castell i que aquest explicava quines eren les peculiaritats del seu emperador. En acabar la visita vam dirigir-nos a l’altra banda de la ciutat on l’emperador Fasiladas tenia els seus banys. No van ser molt espectaculars però veure aquells arbres va valdre la pena.

Un cop visitat el castell de Gonder, l’objectiu era preparar el nostre següent moviment: el trekking a les Muntanyes Simien. Teníem temps abans d’anar a dinar així que vàrem passar per un parell d’agències de trekkings però estaven tancades. Vam aconseguir el telèfon d’un guia que s’encarregava d’organitzar l’excursió. Ens demanava 1000$ per persona!!! Ni de broma. Vam decidir anar a l’oficina de turisme i preguntar allà.

La noia que treballava a l’oficina de turisme parlava tan bé l’anglès com nosaltres el rus. Com que comunicar-nos semblava impossible va fer unes trucades per a que vingués algú a ajudar-la. Sabeu qui va aparèixer? En Peter!!! Escolta’m aquest noi està a tot arreu!!! Ell ens va oferir un trekking que organitzava ell. El preu era raonable i l’organització semblava implacable. Abans de dir que sí, havíem de comparar.

Vam decidir anar a dinar a les Four Sisters, un local on només hi havia blancs. Això ens va desmotivar una mica però era un lloc tranquil i agradable on podíem instal·lar la nostra base telefònica.

Havent dinat vam estar fent vàries trucades a diferents guies i empreses que recomanava la Lonely Planet però ningú ens feia millor preu que el nostre amic. Vam trucar-lo per quedar amb ell i per acabar de parlar-ne bé.

L’endemà a les 8 del matí, conjuntament amb els nostres dos companys israelians de trekking, la Mia i el Rottem, vam agafar un cotxe cap a Debark, al peu de les muntanyes.











lunes, 23 de febrero de 2015

Bahir Dar

A les 5.00 del matí, negra nit, érem a l’estació de Meskel Square dins el taxi de l’Eremias. Vam arribar abans que l’Skybus i a fora feia tant fred que l’Eremias no ens va deixar baixar del taxi fins que va arribar el nostre autocar.  El curt trajecte des de casa el David fins a Meskel es pot resumir amb una frase pronunciada per l’entranyable taxista. Enmig de la solitud de la nit i tot saltant-se un semàfor en vermell, va dir: Ho sento semàfor però som els únics desperts a aquestes hores. ­–va dir-ho en anglès i els autors del post hem fet una traducció lliure mantenint-nos fidels a l’esperit del missatge.- 

El viatge entre la capital i la que anomenen la Riviera Etíop van ser 9 hores amb una parada per dinar. L’autocar, desafortunadament, disposava de televisió. Nosaltres no volíem però els nostres ulls s’encaparraven en seguir una telenovela etíop horrible. Molt horrible i posada a tot drap. 

Era el nostre primer llarg viatge pel país així que encara no teníem el cos acostumat a tantes hores. Vam arribar a Bahir Dar cansats, desorientats i com si ens haguessin fotut una pallissa.

Només en baixar de l’autocar una munió de nois que s'autoanomenaven guies turístics ens van encerclar per oferir-nos hotels i tours, tal com si nosaltres fóssim molles de pa i ells coloms afamats. Educadament vam dir-los que no necessitàvem ajuda, que ja sabíem on dormiríem. El Ghion, un hostelet que recomanava la guia. Un d’ells ens va dir que el Ghion l’havia tancar el govern per no pagar les taxes. Merda! Vam preguntar doncs a on podíem trobar altres hoteles i ens van oferir a acompanyar-nos. Caminàvem juntament  amb en David, un anglès, i el Santiago, un veneçolà-colombià, que vam conèixer a l’autobús.

Vam veure tres o quatre hostals (tots molt cutres) abans de que un ens convencés definitivament. Més per cansament i avorriment que per convicció. El noi que voluntàriament ens havia acompanyat a l’hotel ens va dir que, un cop instal·lats, ens esperava a la recepció de l’hotel per parlar d’un tour al Llac Tana que ens volia vendre. Vam escoltar-lo amb atenció i vam dir que ens ho pensaríem i que li diríem quelcom. Nosaltres volíem anar a veure el Llac Tana però primer volíem comparar preus. Els guies turístics i el regateig són tant abundants aquí com les mosques.

Un cop a l'habitació vam constatar perquè era tan barata: mosquits a tutti pleni i un lavabo que feia una olor indescriptible. Fantàstic! Després d'això només podia anar a millor.

Vam sopar en un lloc molt xulo davant el llac. En acabat, van aparèixer en David i en Santiago acompanyats d’un altre guia turístic, en Daniel. Aquest ens oferia el mateix tour però força més econòmic. Ens va dir que ens feia un preu molt baix i ens va animar a donar propina un cop acabat. Vam dir-li que, evidentment, si quedàvem contents no teníem cap problema en deixar alguna cosa. Vam donar-li una paga i senyal, vam concretar lloc de trobada i vam anar cap a l’hotel a dormir.

Abans de ficar-nos al llit vam fer la matança de l'exèrcit de mosquits i paneroles que havien sortit de tots els racons.

L’endemà, a la porta de l’hotel, ens esperava el guia que ens havia acompanyat la tarda anterior per recriminar-nos  que no l’haguéssim trucat la nit anterior. Que pesat tu! Vam demanar-li disculpes i li vam dir que havíem trobat un altre guia que ens oferia el mateix per millor preu. Va fer cara de resignat i es va acomiadar.

Anàvem cap al punt de trobada no del tot convençuts de trobar en Daniel allà i amb el dubte de si ens hauria enganyat. Afortunadament era allí a l’hora acordada. 

Vam agafar un bajaj fins a un bar davant el Llac on ens esperaven els companys de bot. El nostre guia ens va demanar que li paguéssim aleshores perquè no volia que els altres turistes ens veiessin pagant menys que ells. No ens agradava massa aquesta mena de secretisme i haver de donar una bona pila de diners abans d’haver gaudit del servei. És cert que el més fàcil i segur hagués estat anar a les oficines turístiques de la vora del Llac i organitzar el nostre tour des d’allà, on hauríem tingut els preus escrits en un paper i una factura. Aquí a Etiòpia, no obstant, les coses funcionen diferent.

El tour consistia en navegar pel llac, anar a visitar tres illes properes i veure les aigües del riu Nil  que entraven al llac. En el preu estava tot inclòs, a excepció de la visita als monestirs de les illes, que s’havia de pagar a part.

Sincerament el tour ens va decebre per vàries raons:
1-      Confiàvem que el llac més gran d’Etiòpia i els antics monestirs del segle XIV i XV ens deixarien impressionats. Tristament no va ser així. Vam constatar que un cop has vist un llac (nosaltres hem estat al Llac Zway i a molts d'altres de la zona del Rift) i ja has vist els monestirs de les seves illes, ja els has vist tots. Tots són iguals.
2-     Sabíem que hauríem de pagar per entrar a cada monestir. No sabíem que ens farien pagar només per a trepitjar i caminar per la illa, així que ens vam quedar en dues ocasions dins la barca esperant els altres turistes, que semblaven molt interessats.
3-      En Daniel, un cop va haver cobrat, va desaparèixer del mapa i no el vam veure en cap moment. El noi que conduïa la barca es dedicava exclusivament a això, no va fer cap tipus d’explicació. Un cop a les illes, a les que vam poder, vam caminar sense acompanyament, així que tampoc vam rebre cap explicació de cap tipus.

En acabar el tour teníem la sensació de que en Daniel ens havia estafat, que havíem passat cinc hores voltant amb una barca, que no sabíem res ni de les illes ni dels monestirs que havíem vist i que podríem haver invertit el nostre temps i diners en fer una altra activitat, per exemple, anar a veure les cascades del riu Nil. Vam descartar aquesta opció perquè ens van dir que després de tants mesos sense ploure hi havia molt poca aigua i no era especialment bonic. No començàvem el viatge de la millor manera. Vam decidir anar a dinar al primer lloc acceptable que trobéssim i prendre una cervesa ben fresca per animar-nos una mica.

Mentre dinàvem, vam rebre una trucada del Daniel, el nostre estimat guia. Vam ignorar-la i vam anar a l’hotel a descansar una estona.

A l’hotel vam tornar a rebre una trucada del Daniel. Més per respecte que per voluntat, vam respondre-li aquest cop. Ens preguntava com havia anat el tour. Més cordials que sincers li vam dir que havia estat bé, interessant. Ens va dir que podíem trobar-nos per donar-li la propina. Llavors, vam deixar la cordialitat a banda i sincerament li vam dir que ens havia decebut força i que no pensàvem donar cap propina ja que havíem pagat un preu correcte i no havíem quedat prou contents com per donar diners extres. Vam penjar bruscament perquè s’estava posant pesat. Els dos sabíem que ens l’acabaríem trobant pel carrer.

Havíem d’animar aquell dia, no podíem anar a dormir amb aquell sabor de boca així que vam consultar la guia i vam decidir anar a veure un espectacle de música i dansa tradicionals.

Mentre caminàvem cap al nostre destí va aparèixer en Daniel. Cordialment ens vam saludar i el Vicenç es va posar a donar-li explicacions més detallades que les que havia donat per telèfon. El Vicenç sempre confia en el poder del raonament així que, bonament, intentava explicar el perquè de la nostra decepció. El guia escoltava però tenia el seu objectiu tant clar, aconseguir la propina, que era igual les convincents explicacions que donava el Vicenç. A tot això la Júlia escoltava atentament sense dir res. Ens acostàvem al bar musical on havíem decidit anar a sopar i en Daniel encara ens seguia. La Júlia veia que acabaríem sopant amb el guia si no ens el trèiem aviat de sobre. El Vicenç va veure com la relaxada cara de la Júlia començava a posar-se vermella i desfigurar-se. Començava a perdre la paciència. El Vicenç seguia donant explicacions i el Daniel seguia sense “entrar en raó”. Va ser llavors quan la Júlia, cansada, va propinar quatre crits al Daniel i va dir que ja podia marxar, que no fos pesat, que no li donaríem propina i que no el volíem veure més. El Vicenç, que ja coneix a la Júlia, es mirava el Daniel com dient: xaval, l’has cagat, has despertat a la bèstia així que jo correria lluny abans no et mossegui. El Daniel, sorprès pel caràcter d’aquesta jove aparentment inofensiva va rematar la seva actuació de la nit amb un: “sou els pitjors turistes que han passat per aquí”. La Júlia, des de la porta del bar, va dir la seva última paraula tot tancant aquell trist episodi: “i tu ets el pitjor guia de tot Etiòpia, és una pena perquè tenim molts amics que volen venir a Bahir Dar, però tranquil, que no et recomanarem”.

Va ser una situació molt desagradable. El nivell d’agressivitat va ser mínim i va ser tot més àgil del que sembla però ens va quedar un cos ben estrany. Per consol, vam llegir a la Lonely Planet que els guies de Bahir Dar són els més pesats de tot Etiòpia i que molts turistes tenen problemes amb ells. A banda, vam tornar a constatar que millor no fer despertar a la fera. La Júlia ja ve de sèrie amb els ulls blaus i el cabell groc així que poc necessita per a convertir-se en “super-guerrerra” si fa falta.

Vam tenir el Daniel al cap fins que la dansa va començar. Vam quedar tant captivats pels moviments de coll i espatlles dels ballarins i ballarines que tot ho vam oblidar. Estàvem asseguts a primera fila i inclús ens van treure a ballar. Va ser una nit genial.